La Dislèxia

La dislèxia és un trastorn de l'aprenentatge que es caracteritza per dificultats en la lectura, l'escriptura i la comprensió en nens que tenen conservada la capacitat per aprendre en un entorn que els ofereix les oportunitats per assolir els aprenentatges. Aquestes dificultats són reiterades i es mantenen en el temps. Els nens amb dislèxia poden tenir dificultats per identificar les paraules, llegir en veu alta, comprendre el que han llegit i recordar la informació llegida. Això pot portar a dificultats en la comprensió dels texts, en la retenció de la informació i en la producció d'escriptura. 

La dislèxia és un trastorn crònic,és a dir, que ens acompanya al llarg de tota la vida, encara que això no ha de preocupar-nos, ja que la forma en què s'expressa la dislèxia serà molt diferent a mesura que s'avanci en el desenvolupament evolutiu de la persona.

El primer pas per identificar un nen que té dislèxia és constatar que té un progrés pobre en comparació a la resta de companys del curs. L'entorn idoni d'observació serà l'escola, però els pares també juguen un paper important en la identificació d'aquest problema i, moltes vegades, la demanda la realitzaran ells mateixos.

Existeixen una sèrie de tests, molt senzills d'aplicar, amb uns ítems que es poden passar a partir dels 5 anys i durant tota la etapa educativa fins a batxillerat que ens indicaran si existeixen indicadors de risc i si cal fer una intervenció.

Si existeixen indicadors s'ha de derivar el nen a l'equip d'avaluació psicopedagògica del centre, que realitzarà les adaptacions curriculars necessàries per afavorir un entorn d'aprenentatge facilitador i motivador per l'infant,  i en cas de nens més grans serà necessària l'avaluació d'un especialista del llenguatge perquè faci un diagnòstic acurat per confirmar o descartar la dislèxia.

Tot i que la sospita inicial la pot tenir la família o el professorat, ha de ser un orientador escolar qui faci el diagnòstic mitjançant l'aplicació dels esmentats tests.

Algunes de les diferències que podem observar en els nostres fills que ens poden indicar que existeix un problema poden ser:

Quan escriu o quan parla inverteix les lletres i/o els números, i segueix fent-ho un anys després d'haver-los aprés. 

Canvia l'ordre de les lletres, especialment passa amb algunes síl·labes.

Omet alguna lletra de la paraula

No fa correctament la separació de paraules o síl·labes, etc.

Si algun dels pares pateix aquest trastorn, la probabilitat que els fills tinguin dislèxia és major que en la població general. Al voltant d'un 60% dels nens dislèxics tenen un progenitor que també ho és.

En resum, tot i que la dislèxia té el seu orígen en una disfunció cerebral, la reeducació permet millorar i corregir molts d'aquests errors i quan abans s'iniciï el tractament millor pronòstic tindrà i menys repercussions en aspectes com l'autostima i la motivació del nen.

Les Al·lèrgies Primaverals

La primavera és una estació meravellosa de l'any, però pot representar un autèntic calvari pels nens que pateixen al·lèrgia.

Les al·lèrgies primaverals afecten molts nens, causant simptomatologia incòmoda i sovint interferint en les activitats diàries. 

Els principals símptomes tenen a veure amb la inflamació de la mucosa nasal i ocular davant l'exposició a substàncies que el cos identifica com a estranyes i que són considerades al·lergens però també poden empitjorar l'asma, la pell atòpica i l'urticària o produir reaccions greus d'inici ràpid que afecten conjuntament la pell, l'aparell respiratori i el cardiovascular (anafilaxi) i que requereixen una intervenció mèdica urgent perquè posen en risc la vida del nen.

Els símptomes més comuns de les al·lèrgies primaverals són:

Esternuts repetits

Nas tapat o amb degoteig constant

Picor nasal, dels ulls o de la gola

Tos seca i irritació de la gola

Urticària o erupcions cutànies

Cansament i fatiga, el que es coneix com astènia primaveral

El diagnòstic es basa en l'avaluació dels símptomes i la història clínica del pacient, incloent antecedents familiars, així com en la realització de proves cutànies (prick test) per identificar les substàncies al·lèrgenes responsables. El pediatra pot recomanar una anàlisi de sang específica per completar l'estudi.

El tractament depèn de la gravetat dels símptomes. Es poden prescriure antihistamínics orals, corticoids nasals o col·liris per als ulls per alleujar la inflamació i la picor. En casos més greus, els nens poden requerir immunoteràpia, que implica l'administració de petites dosis d'al·lergens per de-sensibilitzar el cos al seu efecte. Aquest tractament es pot administrar mitjançant comprimits orals o a través d'injeccions subcutànies amb una periodicitat que acostuma a ser mensual durant un període de 3 a 5 anys.

La prevenció de les al·lèrgies primaverals  implica evitar l'exposició als al·lergens que les causen. 

A nivell pràctic, disposen d'una pàgina web on es poden consultar els nivells actuals i les prediccions de pol·len a Catalunya (https://aerobiologia.cat/pia/ca/).

Durant l'estació pol·línica, tanqueu les finestres del domicili durant la nit. Així mateix, mantingueu les finestres del cotxe tancades quan hi viatgeu. Eviteu utilitzar la moto o la bicicleta, o bé feu servir una mascareta.

Si voleu fer activitats a l’aire lliure, eviteu: les zones on hi ha plantes que us produeixen al·lèrgia; les hores de màxima concentració de pol·len (de les 5.00 a les 10.00 hores i de les 19.00 a les 22.00 hores); i els dies assolellats, secs i amb vent, que és quan hi ha gran quantitat de pol·len ambiental.

No heu de tallar la gespa, escombrar terrasses o passejar per parcs o jardins on hi hagi les plantes a les quals sou al·lèrgics.

No heu d'estendre roba a l'exterior, ja que s'hi pot acumular pol·len.

Amb totes aquestes mesures esperem que podeu gaudir de l'estació més alegre i acolorida de l'any.

El Desenvolupament Puberal

La pubertat és una etapa que defineix el pas de l’edat infantil a l’adulta; comporta uns canvis en els caràcters sexuals i una acceleració del creixement. Els canvis en la pubertat són molt diferents en els dos sexes i poden variar lleugerament d'un individu a un altre per la qual cosa és important que els pares i els cuidadors coneguin els signes de desenvolupament normal,  així com els signes d'alarma que poden indicar la necessitat de consultar un pediatra.

En les nenes, l’inici de la pubertat apareix normalment entre els 8 i els 12 anys d’edat. El primer signe clínic consisteix en l’aparició d’un botó mamari, i a la vegada, apareix el borrissol pubià. La primera menstruació apareixerà entre els 10 i els 14 anys.

En els nens, la pubertat s’inicia entre els 9 i els 14 anys d’edat. El primer signe de pubertat consisteix en l’augment del volum testicular. A continuació, té lloc l’augment de longitud del penis i l’inici del borrissol pubià. 

El desenvolupament complet dels caràcters sexuals es produeix en un període de quatre o sis anys.

L’alteració en el desenvolupament de la pubertat inclou una pubertat precoç o en una pubertat tardana. Si els canvis puberals apareixen abans o després de l’edat esperada pot ser que siguin deguts a un procés patològic que convindrà diagnosticar.

En el sexe femení l’aparició de borrissol pubià abans dels 7 anys constitueix un signe d'alarma i caldrà descartar un problema de salut subjacent. Un inici del desenvolupament mamari abans dels 8 anys denota una pubertat precoç i caldrà estudiar-la i tractar-la. La no-existència de caràcters sexuals a partir dels 12 anys també és tributària d’estudi. 

En el sexe masculí l’aparició del desenvolupament puberal abans dels 9 anys constitueix una pubertat precoç, que ha de ser diagnosticada i tractada. L’absència de caràcters sexuals després dels 14 anys denota una pubertat tardana que pot indicar que existeix algun problema de salut.

Possiblement haureu sentit a parlar de la taula d'estadiatge de desenvolupament puberal de Tunner. Aquesta taula és una eina que utilitzem a la consulta per valorar el moment de desenvolupament puberal en què es troben els vostres fills. En les nenes es valora el desenvolupament mamari i si hi ha pèl axil·lar i pubià. En els nens es valora el tamany dels testicles i el penis i l'aparició i distribució del pèl pubià. A vegades el pediatra utilitzarà per a l’exploració l'orquidòmetre de Prader que servirà per comparar el tamany dels testicles amb un model, i, en general, podem dir que un volum superior a 3 cc indicaria l'inici de la pubertat.

Ademés d'aquests canvis també observarem un creixement accelerat i un augment de pes. Un desenvolupament muscular. Canvis en la veu i augment de la transpiració.

L'impetigen

L'impetigen és una infecció de la pell que es produeix quan les bactèries que de forma normal habiten la nostra pell (Staphylococcus aureus i Streptococcus pyogenes) penetren en el cos a través d'una petita ferida. Aquesta infecció és més comuna en nens i es produeix amb més freqüència a la cara, sobretot al voltant del nas i la boca, però també pot aparèixer en d'altres parts del cos.

Si el vostre fill té una ferida o una picada d'insecte lletja, amb les vores inflamades i vermelles, amb dolor, pruïja i secreció groguenca podria ser que tingués un impetigen i cal consultar el pediatra. 

És molt habitual que les lesions s'extenguin i apareguin en zones properes a la lesió inicial i que es contagiïn a d'altres persones per contacte directe amb les lesions i quan es comparteixen estris d'higiene personal.

El tractament de l'impetigen depèn de la gravetat de la infecció, moltes vegades amb l'aplicació d'un antibiòtic tòpic a la pell afectada serà suficient, però en casos més greus també serà necessari afegir un antibiòtic oral.

S'ha d'evitar que el nen es toqui les lesions, important tenir les mans netes i les ungles retallades.

Es recomana que els nens que presentin impetigen no vagin a l'escola fins passades 24 hores de l'inici del tractament antibiòtic, degut a la facilitat de transmissió de la infecció en entorns comunitaris amb molt contacte.

Els taps de cera

El cerumen és una substància que es produeix de forma natural en les orelles per mantenir-les netes i protegir-les d'agents externs. Els taps de cera a les orelles es produeixen quan hi ha una acumulació excessiva de cerumen a l'interior de l'orella que pot arribar a obstruir completament el conducte auditiu.

Les causes poden ser diverses però l'ús de cotonets o altres objectes per netejar les orelles pot empènyer el cerumen cap a l'interior i afavorir la formació  d'un tap.

Hi ha també factors individuals que tenen a veure amb la producció excessiva de cera o altres condicions mèdiques com l'èczema o la psoriasi que també poden facilitar-los.

L'ús de pròtesis auditives i altres dispositius també afavoreix l'acumulació de cera.

Els símptomes més comuns que produeixen són: pèrdua d'audició parcial o total, sensació d'oïda tapada, picor o molèstia a l'orella, mareig o vertigen i/o sorolls a l'orella. En alguns casos excepcionals poden provocar infeccions que s'acompanyen d'inflamació i dolor.

El tractament consisteix en fer la neteja de les orelles per part d'un professional de la salut, habitualment una infermera. La forma més comuna de fer-ho és mitjançant irrigació amb aigua temperada del conducte auditiu que aconsegueix la sortida del tap a l'exterior. Els dies previs a l'extracció el nen s'ha de posar unes gotes òtiques que serviran per estovar el tap i facilitar la seva extracció.